Poetry is the subject of the poem.I
Wallace Stevens
Dicen que Apollinaire escribía
reuniendo fragmentos de conversaciones
que oía en los cafés de Montmartre: perspectivas cubistas,
como los recortes de periódico de Juan Gris,
celadas
cuando el fondo es más nítido que la figura central,
en primer término, algo contrahecha, casi reducida a ángulos y espirales
los colores son más vivos en los ventanales del atardecer: un tintineo
en la cabaña de la infancia de eso hablaba Hölderlin
y eran salones: preceptor, damascos rojos, el espejo veneciano
Wozu Dichter in dürftiger Zeit, y Goethe escribiría a Schiller
de aquel chico amigo suyo
aunque un poco tímido y con la natural falta de experiencia
(todo, en el tono de la carta, refleja el benévolo desprecio
del anciano ante la poesía de un joven: él ya los había compuesto,
versos, y le parecían mucho más serenos, o mejor, o, al menos,
con ese clasicismo que le garantizaría la perpetuidad),
porque el arte clásico se mantendrá siempre:
Hölderlin, en los últimos años, a su madre
le escribía muy respetuosamente, con las fórmulas aprendidas de niño,
y solo le pedía unos calzoncillos, un par de calcetines mal cosidos,
cosas pequeñas y obvias
como las de Rimbaud en Abisinia, o en el hospital
Que je suis donc devenu malheureux!
y los poetas acaban así: heridos, anulados, muertos-vivos,
y por eso los llamamos poetas.
¿Así? La crucifixión de algunos no es tal vez más que un signo,
y es el equilibrio de otros la grandeza y la muerte,
y la fosforescencia de Yeats (Bizancio, como un gong en el crepúsculo)
el precio que se paga
por aquel que tenía su nombre en el agua escrito.
Porque algún precio hay que pagar, podéis estar seguros:
Eurídice aún está muerta
sobre los conmutadores eléctricos y el azulear de una sala tibia
como la caja de un piano de caoba.
El mundo de Orfeo es el de detrás de los espejos: la caída de Orfeo,
como el regreso de Eurídice de los infiernos, las bicicletas,
los chicos que venían de jugar al tenis y masticaban chewing gum,
rubias espaldas, delicados cuerpos dorados,
las chicas de calcetines rojos y ojos azules de Adriático
que bebían gin con naranja,
las que se bañaban desnudas en las novelas de Pavese
y a las que llamábamos chicas topolino
(el topolino, no sé si lo habéis conocido: era un coche de moda,
o frecuente, en los happy forties),
pero ahora ya soy más viejo, aunque decir viejo sea inexacto,
pero el color del gin con naranja
où sont où sont the dreams that money can buy?
II
Este poema es
una serie de celadas: para el
lector y para el
corrector de pruebas
y para el editor de poesía.
Es decir,
que ni a mí me han dicho
qué hay detrás de las celadas, porque
sería como decirme el dibujo
del tapiz, y eso
ya nos ha enseñado Henry James que no
es posible.
☛ Pere Gimferrer. Paranys (albumperegimferrer.net)
Trad. E. Gutiérrez Miranda 2022
∼
Paranys
Poetry is the subject of the poem.
Wallace Stevens
I
Diuen que Apollinaire escrivia
aplegant fragments de converses
que sentia als cafès de Montmartre: perspectives cubistes,
com els retalls de diari de Juan Gris,
paranys
quan el fons és més nítid que la figura central,
a primer terme, una mica estrafeta, ben bé reduïda a angles i espirals els colors són més vius als finestrals del capverspre: un dring
a la cabana de la infància d’això parlava Hölderlin
i eren salons: preceptor, domassos vermells, el mirall venecià
Wozu Dichter in dürftiger Zeit, i Goethe escriuria a Schiller que aquell noi amic seu
encara que una mica tímid i amb la natural manca d’experiència
(tot, en el to de la lletra, fa veure el benèvol menyspreu del vell davant la poesia d’un jove: ell ja n’havia fet, de versos, i li semblava molt més serens, o millors, o, si més no, amb aquell classicisme que en garantiria la perpetuïtat),
perquè l’art clàssic es mantindrà sempre: Hölderlin, als darrers anys, a la seva mare,
li escrivia molt respectuosament, amb les fórmules apreses de petit,
i només li demanava uns calçotets, un parell de mitjons mal cosits, coses petites i òbvies
com les de Rimbaud a Abissínia, o a l’hospital
Que je suis donc devenu malheureux!
i els poetes acaben així: ferits, anullats, morts-vius, i per això en diem poetes.
Així? La crucifixió d’alguns no és potser més que un signe,
i és l’equilibri d’altres la grandesa i la mort,
i la fosforescència de Yeats (Bizanci, com un gong al crepuscle) el preu que es paga
per aquell que tenia el nom a l’aigua escrit.
Perquè algun preu cal pagar, podeu estar-ne certs:
Eurídice encara és morta
damunt els commutadors elèctrics i la blavor d’una sala tèbia com la caixa d’un piano de caoba.
El món d’Orfeu és el de darrera els miralls: la caiguda d’Orfeu,
com el retorn d’Eurídice del inferns, les bicicletes, els nois que venien de jugar al tennis i mastegaven chewing gum,
rosses esquenes, cossos daurats delicats, les noietes de mitjons vermells i ulls blaus d’Adriàtic que bevien gin amb taronja,
les que es banyaven nues a les novel.les de Pavese i en dèiem noies topolino
(el topolino, no sé si l’heu conegut: era un cotxe de moda, o freqüent, als happy forties),
però ara ja sóc més vell, per bé que dir vell sigui inexacte, però el color del gin amb taronja
où sont où sont the dreams that money can buy?
II
Aquest poema és
un seguit de paranys: per al
lector i per al
corrector de proves
i per a l’editor de poesia.
És a dir,
que ni a mi no m’han dit allò
que hi ha darrera els paranys, perquè
fóra com dir-me el dibuix
del tapís, i això
ja ens ha ensenyat Henry James que no
és possible.
☛ PyoZ ☚