23 de febrero de 2020

Salvador Espriu

Canción tópica de las mujeres gallegas a Rosalía


Ojos fijos,
sin mirada,
en el mar
y su confín.

No ama el viento
velas blancas,
que vuelvan
barcos
de allá.

Hincha el vientre
a los ahogados
vieja hambre
sin calmar.

Pesadilla
quieta en plata,
brujas, lluvia
en el país.

Lenta
procesión
de cirios
quema siembras
al pasar.

Enterramos
poco a poco
en cenizas
del hogar
las chispitas
de esperanza:
fuego y luz no
arden más.

Alas amplias
de lo oscuro,
lobo y nieve
dan pavor.
¿Y los hijos,
y los hombres,
la añoranza
y tanto adiós?

Pobres, solas
noche y día,
sin ningún
consuelo o guía,
sin tener
más compañía
que la voz de Rosalía,
que el dolor
de Rosalía,
que este amor
de Rosalía,
corazón y poesía.



Quizá no lo parezca pero, como otros de Espriu, este es un poema en octosílabos enmascarados. Así mi traducción.
Salvador Espriu. Cançó tòpica de les dones gallegues a Rosalia (anagg.blog.cat)
Trad. E. Gutiérrez Miranda 2020


                   

Cançó tòpica de les dones gallegues a Rosalia

Oberts ulls
sense mirada,
sempre fixos
mar endins.


Vent no vol
blancor de veles,
que tornin
vaixells
d’enllà.


Fam encara
mal calmada
infla ventres
de negats.


Quietud
malson de plat,
bruixes i pluja
als camins.


Lentes
processons
de ciris
passen i cremen
sembrats.


Colgàvem
de mica en mica
a la cendra
de la llar
guspiretes
d’esperanaça:
foc i llum són
apagats.


Ales esteses
de fosca,
vella por
del llop, la neu.
On els fills,
on tots els homes,
on l’enyor
de tants adéus?


Pobres, soles
nit i dia,
sense cap
consol ni guia,
no tenim
més companyia
que la veu de Rosalia,
que aquest plor
de Rosalia,
que aquest cor
de Rosalia,
que la seva poesia.




☛ PyoZ ☚